Perfil

"Marks on anything"

Deixem de banda, per un moment, que Ivo Sans és músic. Aturem-nos en aquesta obra, portada a terme de manera lenta però consant i coherent al llarg dels anys, amagada a la nostra mirada fins ara, encara que l'artista l'ha exposada dos cops, a un lloc tan especial com llunyà, la galeria Kitai de Tokio. Detenim-nos, doncs, perquè és el que demana aquest treball. Silenci, concentració: no precisa cap veneració reverencial, però sí un parèntesi de contemplació, una suspensió de distraccions i ocupacions per tal de respondre a la crida discreta d'una obra que sembla ancorada en l'absència i que, des d'aquest punt fixe, es balanceja suament sobre les onades del sentit i de l'evocació.

Ivo treballa essencialment en cartó i paper. Els pot tractar com a suport i com a material. De fet, s'ens fa difícil distingir entre dibuix i escultura. Hi ha traç, distribució espaïal, articulats sobre la bidimensionalitat. En aquest sentit, podriem parlar de dibuixos. Però moltes composicions evoquen elements constructius. Els plecs remeten a estructures contenidores tridimensionals. El problema és encara més complex a propòsit de les peces penjades. Ocupen un espai, tenen una profunditat i son escultóriques, però s'articulen a partir de fulles primes que desvelen la lleugeresa del paper i on dialoguen, cargolant-se, el recto i el verso. Es produeix una cercada ambivalència entre el caràcter projectual i ideal del dibuix i la realitat física, material, de l'escultura. No és aquest un problema merament artístic, quelcom que porti a una discussió escolàstica sobre terminologia i definicions de gèneres. El que aquesta ambigüitat aporta és una experiència de la complexitat estètica, de la fascinació que produeixen les formes quan ens captiven.

És essencial que aquesta seducció no es faci per l'exhuberància, l'agitació o la saturació d'estímuls. Ivo Sans escull la via de la simpicitat, dels matisos d'uns materials lleus i traslúcids, de la neutralitat dels blancs i les traces que els temps o el gest continguts dibuixen sobre l'espai. Per això es tracta d'una seducció profunda, d'unes presències que interpel·len i inviten a la meditació estètica. L'austeritat dels mitjans i la contenció del gest no el converteixen en un

ascètic. Podriem fins-i-tot parlar de barroquisme, no en el sentit històric o estilístic (de fet, bona part del barroc utilitza un llenguatge clàssic) sinó estructural. Com apuntava Severo Sarduy, en un llibre trascendental per entendre la noció de barroc, aquest no és una moda o una simple tendència artística sinó una cosmogonia en la qual es descobreix la complexitat de la realitat i de l'univers. Els cargolament de les cintes de paper o els mútiples plecs d'una forma desplegada i multiplicada als Rombs, ens allunyen del rigorisme sistemàtic de les abstraccions idealistes. D'altra banda, els sentits són massa importants aquí com per tancar-nos dins un rigorisme purista.

La primerenca sèrie de Poesilla (1997) presenta frases fragmentàries, escoltades a l'atzar o sorgides dels jocs d'homofonies que les mateixes paraules suggereixen: "no, esas son de otro cursillo que hice", fugaç retall d'un relat de vida, o "es ser cortado / es mudo", sintètica al·lusió als processos de treball (tallar paper) i als problemes que la creació artística vol abordar, de tipus existencial i ontològic. El fragment, l'objecte o la forma fragmentades, incompletes, insignificsnta, però evocadores com vestigis, són els materials que s'ofereixen a la nostra intel·ligència per pensar, intuitivament, l'ésser.

El caràcter analític però alhora subtil i atzarós d'aquest treball no ens porta, però, a lectures estrictament filosòfiques. Hi ha també una plaer derivat de la construcció de la peça, una objectualitat que remet a la satisfacció que ens produeixen les eines, les coses ben dissenyades o els estris d'artesania.

Per exemple, moltes de les peces de paper recorden, per la seva repetició regular en vertical a les persianes. Podríem, perquè no, pensar en la làmpada Disa de Coderh de 1957. Hi ha una evident orientació cap a la percepció de la bellesa, una categoria estètica tan devaluada com necessària. Aquesta s'amaga en la serialitat i l'esvaiment, es descobreix en la tensió entre accident i regularitat, entre homogeneitat i ruptura. Caldria fer una indagació renovada de la

bellesa en obres que utilitzen aquests recursos discrets i, fins-i-tot, enmascarats. En relació a Ivo Sans, pensem en les sèries blanques de Robert Ryman, tan proper al minimalisme com diferenciat de la seva fredor racional. Podríem també estudiar els punts en comú amb les formes toves i ondulants dels feltres de Robert Morris. I seria interessant plantejar com a referent llunyà el del "Ready-made malheureux" de Marcel Duchamp, que consistí en enviar a la seva germana un llibre de geometria amb les instruccions de penjar-lo al balcó per tal que el vent sacseges les pàgines i resolgués els problemes a l'atzar.

En una escala més propera, el treball d'Ivo Sans es pot relligar a una genealogia fonamental de l'art català contemporani, la d'un art de la fragilitat i la humilitat. Amb Tàpies com a patriarca i amb Antoni Llena com a principal conductor, de possibles paral·lelismes amb l'arte povera italià, i la retrobem a altres figures com Joan Furriols o en artistes joves que l'aborden amb registres molt diversos, de la ironia al lirisme. Hi ha una pertinència ètica i, fins i tot, política, en el punt de partida d'Ivo Sans. Contra el consum i l'espectacle, en lloc d'apostar per l'autoafirmació cridanera i voluminosa que competeix amb la resta d'estímuls que envaeixen la nostra quotidianitat, l'artista prefereix esperar el moment propici per a fer emergir, amb una intervenció mínima, la bellesa, la interrogació o la memòria. L'art esdevé així una mena de vestigi, però també es manifesta com un dret, el dret al silenci i a la reflexió.

Per acabar aquesta breu aproximació al seu treball, tornem a la constatació primera: Ivo Sans és músic. Com han assenyalat alguns crítics, la seva obra musical es mou lliurement entre els territoris del free-jazz i la música experimental. Comparteix l'esperit d'avantguarda i d'exigència de la seva faceta musical. El video "Cellokonzert A - moll op. 129 Robert Schumann" és una mostra d'aquesta unió o dialèctica entre la música, l'escultura i la dansa, entre la forma i el moviment, entre la improvisació i la precisió formal. La intangibilitat perfomàtica de la música pot tenir a veure amb la concepció de l'escultura d'Ivo Sans, tan propera a la desmaterialització, sostinguda en l'aire per un traç de paper que troba, talla i plega i construeix amb precisió i

economia de mitjans. Treballa amb matetrials pobres sense cap excés retòric, deixant que el buit i l'atzar es manifestin. L'artista no renuncia a la dimensió poètica de registre líric, doncs és el lloc on es pot protegir una meditació des de la qual poden anar sorgint ressonàncies íntimes, ecos d'unes experiències intenses del món que el llenguatge concret no permet dominar.

Marks on anything és una frase que apareix a una peça d'Ivo Sans i que ens serveix de punt de partida per apropar-nos al seu treball. Marks on anything es pot traduir com "marques sobre qualsevol cosa". En anglès "anything" pot voler dir també "no-res". La indiferència i l'absència es retroben: el tot i el no-res són els dos extrems d'una mateixa realitat davant la qual són necessaris el silenci, la cura, el respecte, per a poder fer emergir quelcom de la veritat de l'ésser, del temps o de la nostra identitat. La seva proposta en consisteix a donar sentit des de la simplicitat més absoluta. Es tracta, doncs, d'un art modest i ambiciós, una ontologia humil que només és possible amb l'auto-desaparició de l'autor i amb l'enfortiment de la capacitat d'observar allò mínim. La forma, l'espai o el llenguatge afloren com a senyals dins el buit o que donen sentit al buit. Al cap i a la fi, som en uns temps de renúncia i de revolta.

Alex Mitrani